SANTA MARIA DE COVET

 Església romànica del segle xii, formà part del Priorat de Covet, canònica agustiniana depenent d'Àger edifici d'una concepció tipològica molt senzilla i comuna en tot el panorama de l'arquitectura catalana del segle xii, amb planta de creu llatina d'una nau amb transsepte i tres absis mirant a llevant. Tots tres tenen una finestra de doble esqueixada i són decorats al seu interior, i el central també a l'exterior. La gran rosassa de la façana s'obre amb formes lobulades i columnetes radials. Els vitralls són posteriors a l'any 1939. La portalada igual que tantes altres obres romàniques, ha estat organitzada com un sortint rectangular en el conjunt de la façana. Culmina en una teulada protectora que és sostinguda per vuit grans permòdols. La porta pròpiament dita té una bona esqueixada. Es compon de quatre arquivoltes en degradació, que descansen sobre dues columnes amb capitell a cada banda, i d'un timpà que es recolza sobre mènsules. Tant les arquivoltes com els capitells, les mènsules i el timpà presenten una ornamentació figurativa, vegetal i geomètrica. La factura del timpà no és gaire reeixida, però la de la resta dels elements té un acabat extremament minuciós i detallista. Els artistes que esculpiren Covet tenien influències de l'escola tolosana, entre altres. S'hi pot veure representat tot un programa iconogràfic i teològic de les diferents creences de l'època, algunes d'elles no gaire properes a l'ortodòxia catòlica. La interpretació cal fer-la de fora cap a endins, transmetent la idea que, com més al centre, som més a prop de Déu. L'arquivolta externa representa "el pecat" amb un recull de comportaments o pràctiques considerades pecaminoses; amb una imatge central d'Adam i Eva després del pecat original, continua amb dovelles esculpides al·lusives a l'astrologia, representada per un Gèmini, el diable, acròbates, homes desesperats que s'estiren els cabells i músics. La següent arquivolta conté "els profetes i l'anunci de la salvació"; es pot veure a l'esquerra la Mare de Déu amb l'Infant acompanyats d'un profeta, probablement Isaïes, un home flanquejat per dos lleons, un àngel i un home amb dos colomins. A les altres arquivoltes hi ha esculpits "àngels i evangelistes, l'arribada de la redempció"; un lleó alat símbol de Sant Marc i un àngel matant un drac, possiblement sant Miquel. El centre del timpà l'ocupa una Maiestas Domini entronitzada dins una màndrola que sostenen un serafí i un querubí, als costats hi ha un home que porta un llibre, sant Mateu, i una àliga, sant Joan. Tampoc en els capitells no és fàcil trobar similituds amb d'altres obres catalanes. Començant d'esquerra a dreta trobem, en primer lloc, un dubtós Samsó que lluita amb un lleó. L'ésser humà obre la gola de la fera amb les mans i gira el cap mirant endavant. Els dos relleus, molt acusats, es destaquen sobre un fons de caulicles superiors. El tipus de lleó és molt característic: potes febles però altes, acabades en unes urpes molt marcades. Un cos relativament petit i un rostre gros i un xic groller. És el mateix que trobarem, amb una crinera més petita, en un altre capitell. Vist d'aquesta manera, no és pas comú en l'àmbit català. El capitell que segueix és més interessant. Enmig d'unes fulles en una forma del tipus corinti surten dues figures humanes que estenen els braços en una posició que segueix la curvatura de les fulles, mentre que les mans, tallades delicadament, es mostren obertes. En l'origen llunyà d'aquesta composició hi hauria un capitell de la galeria de tramuntana de la tribuna de la nau de Sant Serní de Tolosa, entre els més tardans de l'església, i que ha estat classificat com de prop del 1118. Es tracta d'un capitell de fulles carnoses amb un dibuix característic en els cantons, el qual apareix secament estilitzat en l'exemplar de Covet. Del centre emergeix entre les fulles un personatge de tot cos. Els seus braços s'obren simètricament i agafen les potes d'un felí que és devorat mentrestant per un cap d'animal gegantí. El tercer capitell, que té un mateix esquema que els altres quant a l'element central alt sortint i als caulicles dels angles, presenta dos lleons enfrontats. No té res de particular, llevat de les proximitats estilístiques abans esmentades. Aquests cossos d'animal, amb potes desmesuradament altes i primes sobre les quals recolza un cos —relativament petit— com també la forma de les peülles, ens posen en contacte amb Leyre. El darrer capitell és el més ric iconogràficament. A l'angle central, un arc lleugerament apuntat recolza damunt unes fines columnetes que aixopluguen un personatge possiblement assegut, si hom té en compte la posició del cos i una línia horitzontal que hi ha als dos angles. No podem pas assegurar si es tracta d'un ésser masculí o femení, tot i que sembla més probable el primer. Tampoc no es distingeix amb claredat si portava nimbe. Al costat de l'arc i del personatge hi ha quatre figures masculines més, de les quals les dels extrems, de cos sencer, creuen llurs cames en aquesta forma dansant i inversemblant, usual al Llenguadoc, sobretot des de la construcció de la portada de Moissac, bé que també freqüent a la Península Ibérica des d'unes dates força primerenques. Una actitud semblant adopta la figura masculina del grup del salmer de mà esquerra, el mal suposat sant Josep i probable profeta. Un i altre han perdut l'elegant esveltesa dels profetes de Moissac i Souillac o dels deixebles d'Emaús i Jesucrist de Silos. S'acosten a les figuretes de sants o profetes de la llinda del timpà de Sant Bertran de Comenge, igualment petites, que en algunes ocasions insinuen els mateixos passos de dansa. En algun cas el mantell es mou a conseqüència del gest dinàmic, tot traçant un grafisme que no és llunyà, bé que és més fi, del de les figures de Covet i fins i tot d'algunes teles mogudes en figures de l'arquivolta externa. Tot aquest conjunt és un dels exemplars cabdals del Pallars Jussà i un conjunt escultòric singularíssim a tot Catalunya. Tot i no disposar d'acta de consagració de l'església, ha estat datada entre 1150 i 1160. Hom creu que fou construïda damunt d'anteriors construccions visigòtiques, ampliant una petita esglesiola rural (la zona de l'absis sud). S'ha especulat que la torre del campanar fora una antiga construcció de guaita, possiblement tardoromana, tot i que més aviat sembla una construcció posterior adossada a la nau principal. Les portes de l'església són les originals, així com la forja.